S'acosta la diada, i amb ella les flaires de roses, de llibres, de dracs, princeses, cavallers, mites i llegendes...
Coneixem molt bé la llegenda de Sant Jordi, el cavaller de la rosa, encara que el mite del drac per salvar un donzella es troba en diferents cultures del món.
El drac és un arquetip de l'inconscient col.lectiu. Engloba els quatre elements: surt de la terra, o de l'aigua, vola pels aires i treu foc pels queixals.
En l'edat mitjana el mite derivarà en llegendes cavalleresques i es difondran a través de rondalles meravelloses.
Aquesta mena de llegendes van tenir una especial difusió als llocs on l'agricultura depenia dels rius i els estanys: la donzella era portada a la vora de l'aigua per a ser sacrificada a la divinitat que hi habitava.
En les llegendes i rondalles sol ser un estranger qui s'enfronta amb la divinitat represora i allibera la donzella sense por que el poble rebi el càstig consegüent...
Us convido a buscar i a llegir altres llegendes del món. Veureu les semblances que es troben en cultures diferents i trobareu que moltes de les arrels de les nostres llegendes, dels nostres somnis i fantasies, del nostre inconscient col.lectiu i del nostre imaginari popular provenen de cultures tan antigues com l'índia, la grega, la romana, la cèltica, la germànica...
Podia haver sigut qualsevol altre... però avui us deixo aquesta llegenda d'el cavaller Espèrcius.
Una aventura descrita en el llibre de Tirant lo Blanc de Joanot Martorell.
que la gaudiu...
EL CAVALLER ESPÈRCIUS I LA BELLÍSSIMA DRAGONA
Anant de Sicília a Constantinoble, la galera
del cavaller Espèrcius, company del famós Tirant lo Blanc, va ensopegar amb un
fort vent contrari.
Per més que va intentar capejar el temporal,
la fortuna va llançar la galera cap a l’illa de Creta, va estampar-se contra
unes roques va fer un gros capgirell i es va enfonsar.
Només es va salvar el cavaller Espèrcius amb
deu homes.
Van començar a caminar cap a l’interior de
l’illa buscant un poble o alguna casa on poder menjar i reposar d’aquell
tràngol.
I vet aquí que van trobar un home vell que
guardava un ramat de bens, i li van demanar si a l’illa hi havia algun poble.
Però l’illa estava deshabitada perquè estava encantada.
L’home els va veure tan xops i amb els vestits
tan estripats qu els va portar al seu casalot i els va donar menjar i
acolliment.
Tot sopant, Espèrcius li va preguntar com era
que l’illa hagués estat encantada.
I l’home els va explicar que el príncep
d’aquella illa tenia una filla molt bonica, que una bruixa anomenada Diana l’havia convertida en una lletgíssima
dragona de set colzes de llargada, que tothom anomenava la Senyora de les
Illes.
I també li va dir que aquesta dragona viu a la
cova que formen les voltes d’un castell i només en surt tres cops cada any, i
que no fa mal a ningú si no es fiquen amb ella.
I que només podia ser desencantada si un
cavaller animós s’atrevia a fer-li un petó a la boca.
Molts cavallers ho havien intentat, però en
acostar-se a la dragona I veure-la tan horrible fugien com uns desesperats, I
la dragona els seguia I acabaven caient, cavall i cavaller, cinglera avall tot
petant contra les roques.
D’altres es morien de l’espant només de
veure-li la cara.
Espèrcius va tornar a preguntar al vell si era
veritat tot allò que explicava.
I el vell li va respondre que per res del món
no volia dir cap mentida.
I el cavaller ja no va dir res més, i en tot
moment estava pensatiu.
I és que, sense l’ajuda de ningú, volia provar
sort i desencantar la princesa dragona.
Va decidir que se’n sortiria o moriria en la
prova.
Aquella nit Espèrcius no va dormir gaire.
De bon matí, abans no es fes de dia, es va
llevar, tot procurant no fer soroll per no despertar els seus companys.
No fos que volguessin anar amb ell al castell.
Hi volia anar sol.
Va sortir del casalot, va agafar un gros
bastó, que altres armes no tenia, i es va posar en camí cap al castell.
I els primers raigs de sol començaven a sortir
de l’horitzó del mar.
I va veure la boca de la cova del soterrani
dels castell.
I es va agenollar amb gran devoció i es va encomanar a Nostre Senyor perquè el guardés de tot mal i li donés ànims per
desencantar aquella princesa convertida en dragona.
Aleshores es va alçar amb la gallardia i va
llançar un gran crit perquè la dragona el sentís.
I així va sentir-lo va sortir de ls cova del
castell amb grans bruels.
I el cavaller Espèrcius, en sentir aquell
enrenou, li va agafar una por grandíssima i van començar a tremolar-li les
cames i els genolls i es va tornar a agenollar a terra i a resar totes les
oracions que sabia.
Quan es va veure la dragona tant a tocar amb
aquella cara estrafolària, va tancar els ulls i va arrufar les celles i es va
quedar arrupit a terra.
El pobre Espèrcius, de tan agosarat com havia
començat, estava més mort que viu.
I no es movia poc ni molt, ni una pestanya.
Quan la dragona es va adonar que no es movia,
es va acostar molt suaument al cavaller.
El va agafar d’una braçada i li va fer un gran
petó als llavis.
I el cavaller va perdre els sentits i es va
desmaiar.
La dragona a l’instant es va tornar una
boniquíssima donzella.
I va agafar el cavaller i se’l va posar a la
falda.
I va començar a bressar-lo i a fregar-li els
polsos i a fer-li petons i més petons per retornar-lo.
I a cau d’orella li deia i repetia:
-Cavaller, no tingueu por de res. Obriu els
ulls i veureu tot el bé que us espera.
Al final Espèrcius es va decidir a obrir els
ulls i va veure aquella donzella tan preciosa que no parava de besar-lo.
I fent un gran esforç es va posar dret i li va
adreçar aquestes paraules:
-Tant és la gràcia i perfecció de la vostra
galant persona que el meu cor no para de sospirar per vós, i la vostra mirada
em fa sentir feliç. Així que vaig sentir parlar de vós, l’atreviment em va fer
venir a deslliurar-vos. I ara no voldria altra cosa que servir-vos com a
senyora que sou de mi i de totes les meves coses.
I la donzella li va respondre:
-M’heu fet conèixer la vostra valentia i en
premi a les vostres virtuts jo faré que visqueu sempre feliçment.
I el va prendre de la mà i el va fer entrar a
la seva cova.
I en una bellíssima cambra el cavaller la va
besar més de mil vegades.
I sense voler perdre el temps en paraules, la
va prendre en braços i la va posar sobre el llit, i allí un i altre van
conèixer les meravelles de l’amor.
Del llibre " Llegendes del drac, l'heroi i la donzella"
Joan Soler Amigó
I si en voleu sentir més...
La Companyia Antaviana us convidem aquest 23 d'abril a venir a celebrar el Sant Jordi amb nosaltres a la Biblioteca El Carmel.
feliç diada!
