El petit Caayolec

Fa molt de temps,

en un racó d'un antic poblat, va néixer un cavallet negre com el carbó i tan petit que semblava un cavallet de joguina. Els ocells que vivien per allí, quan ho varen saber el van anar a conèixer, i li van cantar.

- El meu petit es dirà Caayolec- va dir la seva mare.
La infància de Caayolec va ser molt feliç. Es passava el temps trotant amb els seves companyes i companys i cantant dia i nit  una cançó molt antiga que li havia ensenyat el seu pare:

"  pashquen pagiñe pague, pagua ayem machegeñe"
        (" amunt, avall, afora, a dins estic content ")  deia la cançó.

I content anava a beure al riu, mirava sortir el sol, galopava al seu gust per el prat...

Van passar tres anys. Tots els altres poltres havien crescut i eren ja cavalls grans, però Caayolec no. Ell seguia sent petit, de la mateixa mida, però sabia seguir molt bé la marxa, sabia parar-se a dos potes i havia après a saludar.

Un dia, Caayolec es va apropar on hi havia uns homes parlant i va sentir que deien tot senyalant-lo.
- Aquest petit cavall no pot dur càrrega, ni tirar dels carretons, ni portar cap genet. No serveix per a res!

Caayolec es va posar molt trist i se'n va anar a plorar al bosc.
Allí el va trobar la seva mare que li va preguntar: - Perquè plores Caayolec?
Ell li va explicar el què havia escoltat i la seva mare li va dir dolçament: - Si ets diferent als demés cavalls no vol dir que valguis menys. A demés, dur càrrega no és l'únic que es pot fer en la vida.

Secant-se les llàgrimes amb la cua, Caayolec va dir desconsolat: - Però és que se'n riuen de mi. I no m'agrada!

- Doncs ves-te'n a buscar el teu lloc en un altre indret. El món és molt gran per qui confia en les seves possibilitats. Tu ets petit, valent  i saps fer moltes coses.

Caayolec va marxar. I va passar un any, i en van passar dos, i tres. Ja ningú se'n recordava del petit Caayolec. Només la seva mare el recordava, quan un dia va arribar al poblat... 
Un circ! i tothom va anar a veure'l...

-Estimat públic! tenim el plaer de presentar-vos...  al Gran Caayolec!! 

Allí estava entre aplaudiments el petit-gran Caayolec , negre com el carbó, més feliç que mai, saludant damunt les dues potes i ballant tot cantant la seva cançó:  
  
"  pashquen pagiñe pague, pagua ayem machegeñe" 
      
i diuen que quan es canta aquesta cançó, tot allò que és  petit és fa gran, gran com en Caayolec...